L'Arrabassada

Tercer programa de l’Arrabassada en què parlem d’habitatge en els nostres gairebé quatre anys d’història, quatre anys en què la situació és igual de dramàtica o pitjor i els problemes s’han anat acumulant. Imagineu-vos si la situació està enquistada que en aquests quatre anys el preu mitjà del lloguer a la nostra ciutat ha passat, segons l’INCASÒL, de 1.136€ de mitjana a 1.137€. 1 euro de diferència. Com podeu veure, hi ha coses que no canvien mai: no poder pagar el lloguer a Barcelona, la il·legitimitat de l’Estat d’Israel o la manca de pulsacions de Charlie Kirk. El que tampoc no sembla que canviï mai són les capacitats infinites que acabem PSOEitzats. Els sociates han estat capaços, una altra vegada, de girar la truita i autoerigir-se com a defensors de l’habitatge tot i que hagin estat més de vuit anys al govern central i hagin posat pals a les rodes a totes les lleis que pretenien regular el sector. Avui, com sempre, ens cagarem en el PSOE i també parlarem de l’acampada per l’habitatge, de la vaga…

Ja fa 9 anys (9 PUTOS ANYS) del dia més important de la història recent de Catalunya, el dia en què tot va ser possible, el dia en què la força de la gent va superar els polítics d’aquí i d’allà. Malauradament, tan sols un any després, teníem com a president de Catalunya un home que destacava per penjar fotos menjant entrepans a Instagram i la batalla cultural havia passat de fer la independència a col·locar llaços grocs a les baranes del carrer. Efectivament, el Procés va fracassar, les següents majories independentistes no van servir d’absolutament res i la mediocritat es va instal·lar transversalment a la política catalana. I què hi ha més mediocre que Salvador Illa i el PSC? Absolutament res, us ho podem assegurar. Avui som a Reus, la capital real del Camp de Tarragona (ells diuen que dels Països Catalans. Tampoc ens flipem. Ni que Gaudí hagués nascut aquí). I és des d'aquesta noble vila que intentarem esbrinar si Catalunya ha tocat fons i, per tant, tot ha d’anar cap amunt o si, per contra, encara podem…

Ni els argentins ni els italians que gentrifiquen els nostres barris marxen del Poblenou (el barri barceloní des d'on aquesta quinzena fem el programa), però el que sí que torna són les ideologies dels seus avis feixistes. De fet, en aquests dos països, Argentina i Itàlia, governa l’extrema dreta i molts dels que viuen aquí hi donen suport. Però l’onada reaccionària no és només cosa de l’Argentina perquè ja fa molts anys que recorre Europa i el món i té una gran presència no només als parlaments dels països, sinó també en molts governs i al carrer. Trump, Meloni, Orban i milers d’exemples més són prova d’això, així com totes les comunitats autònomes on governa el PP amb el suport de Vox. Els catalans ens pensàvem que això era un oasi, que el nostre país era una excepció i que érem éssers de llum superiors a la resta, però (oh, sorpresa!) no ho som, i val més que sigui així. Si volem ser un país normal com qualsevol altre hem de passar pel mal tràngol de tenir gent fastigosa amb qui conviure i amb qui…

Cada cop ens acostem més a la trentena, estimats oients. La incipient calvície de dos membres d’aquest pòdcast i les ulleres que fem, que se’ns han instal·lat de forma permanent a les nostres cares, en són una prova bastant notable. Ens estem fent adults i, de retruc, al nostre entorn ja comencen a ressonar molt més sovint del que ens agradarien els típics plans i temes associats a la vida adulta de debò: meravelloses tardes de dissabte mirant mobles a l’IKEA, transferències de 150€ a la teva amiga més el preu del cobert perquè es casa amb un capullo el pròxim dissabte, que si em dono d’alta del model 037 d’Hisenda, que si ara he de passar la ITV del meu cotxe del 2007, que si quan es cola algú al metro ja començo a fer com mala cara (i si és de fora una mica més)… Ens estem fent grans, més avorrits, més rondinaires, més conservadors. I fer-se gran implica mirar una mica cap al futur, com ja vam fer amb el Marc Sarrats fa dues setmanes, i parlar d’un tema, d’un gran tema, DEL tema. D’allò al voltant del qual…

Fa uns 10 mesos vam dedicar un episodi exclusivament a parlar de Rodalies perquè pensàvem que el transport ferroviari interurbà de Catalunya havia tocat fons: durant 78 dies dels primers 90 dies de l’any passat hi va haver incidències de tota mena a Rodalies, o el que és el mateix, el servei va funcionar correctament només un 15% dels dies. Clarament ens equivocàvem pensant que havíem tocat fons. Els catalans sempre podem ser una mica més humiliats, podem fer més el ridícul i Rodalies sempre pot funcionar una mica pitjor. Després de l’accident del passat 20 de gener, quan va descarrilar un tren a Gelida provocant una m0rt i 37 ferits, el transport ferroviari a Catalunya viu un dels seus pitjors col·lapses. El tractament colonial pel que fa a inversions i infraestructures és més visible que mai. Durant dos dies no va circular ni un tren a tot el país i les afectacions ja fa més de dues setmanes que s’allarguen, incloent-hi retards infinits, caigudes del servei, línies tallades, busos alternatius per carretera…

Som tres nois de Nou Barris que van passar el Procés Independentista com a adolescents i que, per tant, el van viure de la mateixa manera que les nostres companyes de classe fans de Justin Bieber: seguint-ho absolutament eufòrics, portant a terme performances ridícules sense cap mena de sentit, i estan molt i molt atents a tot el que feia un tio amb pentinat de lesbiana. Quins anys! El Barça encara guanyava alguna Champions, la Pilar Rahola ens entretenia cada dia en alguna tertúlia, la CUP molava i encara era independentista, en Gabriel Rufián tot just entrava al Congreso per estar-s’hi divuit mesos… Tot estava per fer i tot era possible, tots crèiem en el full de ruta de Junts pel Sí i confiàvem que uns polítics que pocs anys abans havien reprimit vagues i retallat en educació i sanitat ens durien a la independència. Potser una mica curtets sí que vam ser, no ens enganyem. I d’aquella pols, venen aquests fangs: frustració, els sociates al govern, el catalanisme en hores baixes, racisme contra marroquins i…

El govern de tothom, el govern d’aquell PSC pragmàtic que venia a resoldre els problemes reals dels catalans després del Procés, ha demostrat ser un frau. Si per una cosa havia de destacar el nostre president, amb menys carisma que sopar mongeta bullida i un iogurt natural sense sucre un divendres a la nit, era per la gestió del mentrestant. Però aquest home gris, aquest govern de buròcrates, tampoc sap gestionar. L’únic que ha fet és incendiar absolutament tots els serveis públics de Catalunya i tenir descontents no només els treballadors públics dels diversos sectors –excepte la policia, que ha fet servir políticament per infiltrar-se a les assemblees–, sinó la majoria de la societat. Avui, des de la plaça Sant Antoni de Vilanova i la Geltrú (concretament, des de l’Antara, la trobada de joves del Penedès organitzada per Arran) parlarem del sector que clarament més guerra ha donat durant els últims mesos, no només aquí, sinó també al País Valencià, que són els docents del nostre país. 22 dies de vaga a…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ 👕 Fes-te amb el marxandatge de L'Arrabassada! https://merxxa.com/collections/larrabassada Una Catalunya que creix en quantitat però no en qualitat, que vol més llocs de feina però pitjors pagats, que s’espanyolitza sibil·linament, que promou el sector turístic, els macroesdeveniments i els macroprojectes que ens empobreixen i ens despersonalitzen, en definitiva, una Catalunya gris, desarrelada, amb uns serveis públics trinxats i unes infraestructures del segle passat. Això és la Catalunya del PSC, estimats oients arrabassaires, amb uns dirigents tan mediocres i ensopits com l’amanida russa sense maionesa, com un Getafe-Oviedo a les quatre de la tarda, com follar sense llepar genitals. Amb el PSC al capdavant, el país està en caiguda lliure i va pel pedregar (o per la tartera) en gairebé tots els sentits. Però no siguem tan negatius. Hi ha gent que, malgrat aquest estat d’indiferència, menfotisme i resignació que ens ha imposat la…

📩 Proton Mail: el correu encriptat que no vendrà les teves dades personals a criptobros. Prova'l ja de manera gratuïta: proton.me/larrabassada 📚 "Ho vam donar tot", la història de lluita de la Cristina Farré. Ja disponible a les llibreries i a manifestllibres.cat Quan ve una convidada com la d’avui a assentar càtedra, l’únic que podem fer és seure, parlar més aviat poc, escoltar i aprendre. Perquè sí, en la nostra curta vida hem viscut moltes coses i hem percebut la repressió de ben a prop: hem vist com pegaven iaies que votaven i com buidaven ulls a gent propera, hem vist com empresonaven els líders de les dues entitats més figaflors de Catalunya per pujar a un cotxe, hem fugit de furgons de la policia nacional per l’Eixample, hem tallat carreteres, hem anat a l’aeroport i ens l’hem jugat per defensar uns polítics que ara pacten amb el PSC. Fins i tot hem hagut de suportar com la Pilar Rahola apareixia a cada tertúlia, o el pitjor que ens ha fet Espanya: que un tal Joan digués cada dia bona nit als presos…

Què tenen en comú l’Església evangèlica pentecostal, els homeòpates i pseudoterapeutes, els fons d’inversió immobiliaris o el Palmar de Troya? Que són dogmàtics i creuen en una idea fixa, ja sigui una doctrina religiosa, una pseudociència o que el mercat es regula sol? Sí. Que són misògins i homòfobs? També, probablement. Però sobretot que són negocis fraudulents i èticament reprovables, estafes, en què uns pocs guanyen i la gran majoria dels implicats, molts d’ells enganyats, perden diners. Avui per primer cop som al Maresme, la Franja de Gaza de Catalunya, tant per la forma que té com per la seva infraestructura ferroviària, i parlarem de tot això: d’estafadors de tota mena sense escrúpols, de sectes i rentats de cervell, de gent que s’aprofita dels més vulnerables i els entabana per robar-los els diners. Quina possibilitat hi ha que qualsevol persona, per molt intel·ligent que sigui, pugui acabar en una secta? Per què la justícia no persegueix molts d’aquests grups sectaris? Com s’ho fan els estafadors…

La imatge romàntica que tenim tots al cap sobre els periodistes ja fa anys que ha deixat de ser el que era. Lluny de ser un sector amb professionals rigorosos i amb bons sous que investigaven i controlaven el poder polític i econòmic, actualment és un dels sectors més precaris i mal pagats, amb mitjans subvencionats que en la seva gran majoria es dediquen a dir-te què i com has de pensar, a fer publicitat encoberta i a publicar clickbaits amb titulars com “Aquest és el bonic poble medieval a només una hora de Barcelona” o, per exemple, “Insòlita imatge de Pedri i Dani Olmo en calçotets: la xarxa es fon”. Per acabar d’adobar aquest baix nivell dels mitjans, tenim una generació amb el cervell absolutament fregit que no pot concentrar-se més de dos segons sense rebre cap estímul que només s’informa per les xarxes socials, on qualsevol persona pot simular ser periodista i dir el que li roti. En el millor dels casos, et trobaràs a gent com nosaltres; en el pitjor, Vito Quiles o Sergi Maraña. De tot això parlarem…

Avui som a Mallorca, el 17è estat federat d’Alemanya, l’únic territori germànic encara pendent de descolonització. Si a Cisjordània tenen l’Exèrcit israelià per fer fora els palestins de casa seva, aquí tenim Engel & Völkers, la immobiliària que actua gairebé com a força d’ocupació a molts municipis mallorquins amb total impunitat. Però avui no som en un lloc qualsevol, som en un espai segur, lluny dels jubilats alemanys que col·lapsen la costa i que misteriosament no volen parlar del que van fer els seus pares i avis entre el 1933 i el 1945. Avui som a Sa Pobla, a la Part Forana de l’illa, a la Diada de Mallorca Nova. Mallorca Nova són les joventuts socialistes i també putaespanyistes d’aquesta illa que, tot s’ha de dir, esperem que siguin encara més putaespanyistes que el partit al qual estan vinculats, Més Mallorca, que malauradament forma part del grup parlamentari de Sumar al Congreso. Però aquesta quinzena no venim a polemitzar amb els mallorquins, venim a parlar del que ens uneix a mallorquins i…

Veneçuela, Ucraïna, Palestina, Iran i en un futur no gaire llunyà, Cuba o Groenlàndia. L’imperialisme està de moda i ha tornat més fort que mai, a cara descoberta i sense amagar-se’n. Ja no calen invents d’armes de destrucció massiva com vint anys enrere per justificar invasions, ara n’hi ha prou amb dir obertament que et vols quedar amb els recursos d’un país, fer una neteja ètnica o canviar un règim i no trobaràs cap mena d’oposició. Això és la llei del més fort, el dret internacional és paper mullat, i si tens prou força militar per envair un Estat, pots imposar governs, reprimir la seva població i explotar els seus recursos com et convingui. Avui parlem d’imperialisme, la "fase superior del capitalisme" que deia el nostre amic Lenin. Una política que fan els Estats que pretenen expandir-se més enllà de les fronteres pròpies i dominar econòmicament o mitjançant la força altres territoris normalment més febles. Per descomptat, avui parlarem del cheeto pedòfil, parlarem de com cada cap de setmana m’estic…

Avui som a Gandia, terra de contrastos, de llums i ombres. Per una banda, ha parit grups com La Raíz o Zoo i ha acollit la dinastia noble valenciana més important de la història, però per l’altre també ha cagat coses com Cake Minuesa o el pitjor reality show televisiu de la història de l’Estat Espanyol, conformat per un grup de gent que era incapaç de lligar-se les sabates sense mossegar-se la llengua. Gandia, però, va molt més enllà de la Ylenia i del Labrador i de tots els tetes i tetas de torn que apareixien a la MTV. Gandia també és la capital de la Safor, una comarca sobretot de costa que com gairebé tot el litoral del País Valencià està completament destrossada. Per què? Doncs per poder acollir cada estiu l’espècie invasora més perjudicial, nociva i parasitària del món, també la més pesada i egòlatra, que són els madrilenys, en la seva variant de turista. Només pel que han de suportar cada estiu ja ens compadim d'ells (i això que som de Barcelona) Però a Gandia no només hi ha turistes, pijos…

Burocràcia i paperassa infinita, normatives molt exigents, costos molt alts i preus de venda irrisoris, horaris interminables, manca de relleu generacional, importacions que fan competència deslleial i molts entrebancs més. A tot això és al que ha de fer front el sector primari del nostre país, que cada cop viu més ofegat per un marc regulatori molt estricte i un marge de beneficis cada cop més reduït. Les petites explotacions agrícoles, que han estat tradicionalment el que ha dominat en el sistema agrari català, malden per sobreviure envoltades de macroprojectes i multinacionals que van acumulant hectàrees, diners i poder dintre del sector. És per aquesta situació tan dramàtica que els estreny que ja fa mesos i anys que la pagesia es manifesta i talla carreteres amb els seus tractors. No, no ho fan per molestar-te a tu quan vas a tocar neu a la Cerdanya, pihippy, que ets un pihippy ecologista molt conscienciat però et menges cada matí alvocats “sostenibles” que han assecat aqüífers sencers a 10.000…

El 2026 ha començat molt més mogudet del que ens esperàvem, estimats oients, i Trump n’és el principal responsable. El 3 de gener, quan alguns encara es recuperaven de la ressaca i els vòmits de Cap d’Any, el govern dels Estats Units va decidir bombardejar Veneçuela i segrestar el president del país, Nicolás Maduro, per jutjar-lo a Nova York per narcoterrorisme. Lluny de quedar-se aquí, the Father of the Pelúcons ara amenaça d’envair Groenlàndia, de carregar-se també l’OTAN de pas i d’enfrontar-se directament a la Unió Europea. Guerres d’aranzels, el cas Epstein, batudes contra immigrants, violència policial extrema, amenaces d’intervenció a altres països americans… Sembla mentida que tot això ja hagi passat durant les tres primeres setmanes del 2026 i és complicat no pensar que d'aquí a mig any la situació no s’haurà embardissat encara més. Tot indica que estem a les portes d’un conflicte a gran escala o, si més no, d’un canvi de paradigma en l’ordre internacional i en les relacions interestatals. I abans…

Bon Nadal a tots, estimats oients (o com dirien a qualsevol escola de Gràcia amb pedagogies alternatives per no ofendre ningú tot i que l’alumnat sigui 100% blanc i europeu, bon solstici d’hivern). Després d’aquests dies de menjar ostentosament sense cap mena de sentit fins a tenir diarrea, de fingir que et fa il·lusió el jersei nadalenc que t’han regalat i de trobar a faltar la sequera perquè no veiem el sol des de fa dues setmanes, arriba el moment que tots esperàveu. I no, no ens referim al Cap d'Any i tota la nostàlgia i depressió que suposa saber que ets un any més vell i continues tenint una feina que no t’omple, sent pobre i vivint en el millor dels casos independitzat en un pis de merda. Ens referim al ja tradicional Episodi Especial de l’Arrabassada que fem en aquestes dates. Ja ho vam dir l’any passat, la paraula “especial” és l’excusa per treballar una mica menys i per fer un programa més murri, trapella, gamberro i tots els noms de bars caríssims de l’Eixample que se us puguin acudir. Què farem…

Com a tres joves de Nou Barris encara per emancipar, cada dia que passa veiem com el nostre futur es va tornant més negre que en Michael Jackson si poses el seu biopic marxa enrere. I és que com molts altres, hem fet tot el que ens havien dit que havíem de fer per tenir una bona vida: sigueu bons, estudieu una carrera amb sortides, busqueu-vos una bona feina, treballeu molt… Això ha portat a tota la nostra generació al coitus interruptus més gran de tots els temps. Ni bones feines, ni independitzar-nos, ni oportunitat de formar el nostre projecte de vida, ni molt menys pensar a portar canalla a aquest món. Imagineu-vos com ha d’estar la cosa que el nostre as sota la màniga per intentar sortir de la precarietat és aquesta matraca en format MP3 que avui compleix el seu seixantè episodi. Precarietat, canvi climàtic, Espanya, extrema dreta, lingüicidi, preu de l’habitatge, PSC, pensions, guerres, la graella de TV3… Si mirem una mica al nostre voltant, la veritat és que no ve gaire de gust pensar a 10 o a 20 anys…

Per primer cop en tres anys, i en un clar acte de beneficència, l’Arrabassada per fi trepitja les Terres de l’Ebre. I avui no és que només siguem a la vegueria més deixada de la mà de Déu del país, sinó que som també a la comarca menys poblada i més abandonada dintre de les mateixes Terres de l’Ebre. Imagineu-vos si la Terra Alta està aïllada que fins i tot l’aigua del riu Ebre els ha abandonat, perquè no pràcticament per cap poble de la comarca. Aquí no hi ha arròs, no hi ha centrals nuclears, no hi ha autovies, no hi ha canals de regadiu i el més emocionant que passa és que de tant en tant algú trobi alguna bomba de la Guerra Civil en una pineda perduda. Això és la perifèria real, la perifèria de la qual no parlen ni el PSC ni els Comuns, estimats oients, i no pas Nou Barris o l’Hospitalet de Llobregat. “No, és que soc de Santako i visc a la perifèria, estic molt mal comunicat”. Víctima, que ets un víctima, que vius només a 30 minuts en metro del centre de Barcelona, eh, no et queixis tant. Vine a Gandesa…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ L’Arrabassada torna per tercer cop a Girona, la ja anomenada "Petite Tour-de-France", l’única gran capital catalana on governa l’esquerra independentista i, sorpresa, gairebé no es nota. Girona cada cop s’assembla més a Barcelona: lloguers cars, locals de brunch a cada cantonada i expats a tort i dret que, amb una mica de sort, compren masies per milions d’euros i les converteixen en allotjament rural mentre et diuen “no entiendo como los españolos pueden pagar sus casas”. Avui, a més, som al FuturFest, la trobada de creadors de contingut dels Països Catalans, és a dir, la trobada dels que volen ser constantment el centre d’atenció. En aquest sentit, ens sembla molt encertat fer-lo a Girona, perquè segur que els creadors i les creadores se senten en la seva salsa entre la gent més egocèntrica de tot Catalunya. Avui farem un repàs a l'actualitat (de fa una setmana): Palestina, inundacions al sud, Vito Quiles, una llengua oprimida…

12 d’octubre, dia internacional de “qué pone en tu DNI” que enguany celebrem des del Paral·lel, un carrer tradicionalment força freqüentat a la nit per tots els que van a la manifestació del matí. Droga, prostíbuls... en fi, ja ens enteneu. L’episodi d’avui és molt especial, no només pel goig que fa la sala del Paral·lel 62 plena d’un públic un pèl més femení i amb més paritat que el de la Sotana (només un pèl), sinó perquè avui parlem de la cosa que probablement més odiem del món. El capitalisme? No. La gent que veu TikToks amb volum al metro? Tampoc. Argentina? Gairebé. Avui parlem d’una cosa encara pitjor: l’Estat que ens odia, ens reprimeix i no ens permet ser qui volem ser, que ens xucla els recursos any rere any i que ens ha imposat la seva llengua des de fa tres segles. Avui venim a cagar-nos en Espanya, la germana petita i retardada de França. I per desfogar-nos comptem amb un dels millors convidats que podíem tenir. Terrassenc i graduat en comunicació audiovisual (escalf), avui ens acompanya un dels…

Sortosament per vosaltres i malauradament per nosaltres tornem de les vacances i encetem ja la quarta temporada. L’estiu, aquella època xafogosa que passa entre agressió i agressió catalanòfoba, ja ha acabat i, per tant, tornen les cares de son al metro, els dies interminables a l’oficina, les carmanyoles de macarrons amb tomàquet solís que et menges a correcuita, torna Podemos dient-te racista per ser català… En fi, torna la rutina, torna el capitalisme en el seu estat més pur. Avui parlem de parlamentarisme, de política de despatxos, de partits, governs i oposicions. Aprofitant això, també parlarem de per què cada cop la gent mostra més apatia política o, per contra, directament es fa d’extrema dreta, analitzarem les esperançadores enquestes que s’han publicat fa no gaire i intentarem esbrinar què ha fet malament l’esquerra per arribar fins a aquest punt. Realment es treballa gaire, al Parlament? Estan justificats els sous que cobren els polítics? Com revertim la desafecció política i la dretanització? La…

📝 Testimonis de militants independentistes torturats per la Guardia Civil durant l'Operació Garzón: https://www.vilaweb.cat/noticies/loperacio-garzon-fa-25-anys-els-relats-de-les-tortures-en-primera-persona/ 📺 Documental "L'operació Garzón contra l'independentisme català": https://www.youtube.com/watch?v=ydiMs3u2obg 🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ Avui tornem a Osona per enllestir la temporada amb un petardasso d’episodi (mai millor dit). Ja sabeu que el nostre humil pòdcast fa pseudo-apologia de la violència revolucionària (tot i que nosaltres siguem uns cagats) i a cada episodi simulem que afusellem algú de forma figurada. Com a conseqüència, crec ja era hora que parléssim per fi d’un tema, d’un tabú, d’un elefant a l’habitació que hi ha a Catalunya que es diu Terra Lliure: el que t’arriba quan demanes ETA per AliExpress. Estimats oients, avui parlem de lluita armada, de clandestinitat, de valentia, d’explosions, de detencions, de tortures, de compromís amb…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ Avui som al Teatre l’Espiga (per segon cop ple de gom a gom) a Les Corts, a tocar del Reial Club de Polo, dels xalets de Pedralbes, del Reial Club de Tennis, de la Plaça d’Artós, del 90% de clíniques i escoles privades de Barcelona o, entre d’altres, del campus d’ESADE on els cayetanos fingeixen que estudien per poder heretar les empreses dels seus pares. I què abunda aquí, a l’Upper Diagonal, més enllà d’una proporció inexplicablement alta de gent amb diversitat funcional fruit de genealogies circulars? Doncs els pijos, valgui la redundància. En efecte, arrabassaires, avui parlarem d'aquell col·lectiu que, tot i tenir la vida solucionada d’ençà que neixen, no podran fugir mai de les futures i inevitables malalties degeneratives causades per l’endogàmia. I avui, evidentment, deixarem relluir el nostre odi de classe de forma desvergonyida o, com va dir la il·lustre portaveu de l’associació de propietaris “Som Habitatge”, la nostra…

Salaris irrisoris, feines en negre, períodes de prova que no se superen, contractes temporals que no esdevenen mai fixos, hores extra pagades com a ordinàries, falsos autònoms, acomiadaments improcedents, horaris partits indignes, pràctiques no remunerades, ritmes de treball frenètics… I així podríem continuar hores. La precarietat laboral és un dels problemes estructurals enquistats als Països Catalans. Estic segur que la majoria dels nostres oients n’han patit en algun moment de la seva vida. Nosaltres també. Treballar ja no és sinònim de poder guanyar-se la vida dignament, sinó que en gran part dels casos, sobretot entre els més joves, el treball assalariat és sinònim de males condicions laborals i, de retruc, d’una vida marcada per la pobresa. “Oh, és que la gent d’ara no vol treballar”, diu el teu pare boomer jugant al Candy Crush mentre la teva mare posa una rentadora que ell encara no sap com funciona per rentar els seus calçotets bruts. Doncs no, el que passa és que les condicions són tan esclavistes…

Ja ho va dir Pere Quart: Com el Vallès no hi ha res. El problema és que es va oblidar de dir la resta de la frase, que seria “Com el Vallès no hi ha res tan horrorós”. I és que allà onta abans hi havia masies i conreus ara hi ha polígons industrials on els quillos fan “kdadas” per cremar roda, autopistes plenes de camions, trens de Rodalies que s’incendien, urbanitzacions cutres plenes de votants del PSC o, el pitjor de tot, la Roca Village. El Vallès Oriental és l’exemple perfecte de com el progrés econòmic i el creixement demogràfic pot arribar a trinxar una comarca fins al punt de fer desaparèixer la major part del seu sector primari, del seu patrimoni, del seu paisatge i, en definitiva, de la seva identitat. I quina millor idea, ha pensat el PSC, que construir una altra megainfraestructura d’origen franquista per acabar de rebentar-ho tot. D’això parlarem avui, del Quart Cinturó, de la B-40, un projecte continuista amb la cotxe-dependència que tant de mal ha fet al país. Per què la gent hi està en contra…

Avui l’Arrabassada torna a Girona, la Florència de Catalunya que s’assembla tant, però tant a Florència, que ja té el dubtós honor de coprotagonitzar amb Barcelona el documental ‘Expats’. Fa uns dos anys vam fer un programa aquí i el públic encara no sabia què eren les cafeteries franquícia com el Vivari o el 365. En aquest breu temps que ha passat podríem dir que, malauradament, Girona gairebé ha avançat Barcelona pel que fa a gentrificació. I sabeu com l’ha avançat? En bicicleta i per l’esquerra, perquè tot i que hi ha un govern liderat per l’esquerra independentista a la ciutat, almenys de moment sembla que no s’hi pugui fer gaire cosa per evitar aquesta gentrificació. I coses com aquesta són símptomes del que precisament parlarem avui. Avui parlem de l’esquerra al poder, dels límits que hi ha a l’hora de governar i de si realment es poden canviar les coses des de les institucions o, per contra, tot està muntat perquè no canviï res. Quina ha de ser l’estratègia de l’esquerra anticapitalista, governar o…

The Wall Street Wolverine, Andrew Tate, Alvise Pérez, Roma Gallardo, David Santos, un Tio Blanco Hetero, Álvaro Reyes o, fins i tot, Jordi Wild. Si no coneixeu cap d’aquests noms, enhorabona, probablement no teniu els calçotets cagats i, per tant, no sou misògins o, per contra, potser sí que ho sou, però simplement sou massa boomers per conèixer-los. Aquests homes que acabem d’esmentar són alguns dels personatges que de forma més o menys explícita formen part de l’anomenada "masclosfera", un conjunt de webs, fòrums, persones i contingut a internet que s’oposa frontalment al feminisme, promou la misogínia i defensa una masculinitat i uns rols de gènere tradicionals. Segons la concepció dels integrants de la "masclosfera", el col·lectiu realment oprimit a la societat són els homes i el feminisme és una mena de conxorxa sistèmica que els perjudica. I deveu pensar: estan tarats, en deuen ser quatre, oi? Doncs les dades ens diuen que no tant, perquè la majoria d’adolescents i de joves homes opinen que s’ha…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ Incendis a les catenàries, rescats enmig de les vies, vagons atapeïts en hora punta, retards eterns que fan perdre anys de vida, cancel·lacions del servei sense cap avís als usuaris, vagues espanyolistes de maquinistes, sabotejaments o argentins improvisant amb un altaveu enmig dels vagons. Rodalies és un caos, és un desgavell, l’excepció s’ha fet norma, i el menys habitual ara és que el servei funcioni correctament. De fet, Rodalies és probablement el principal desencadenant de depressió i ansietat a Catalunya juntament amb el capitalisme, l’especulació immobiliària i l’últim disc dels Tyets. Cada setmana, gairebé cada dia, els usuaris de Renfe pateixen les conseqüències de dècades de manca d’inversió i deixadesa i, al capdavall, les conseqüències de ser ciutadans de segona. Perquè sí, estimats oients, Rodalies és un d’aquells pilars fonamentals de l’Estat espanyol que, de la mateixa manera que l’espoli fiscal estructural o la…

Jugar al Candy Crush, creure en la meritocràcia o opinar d'absolutament qualsevol cosa sense saber-ne res són alguns dels trets característics dels boomers. Aquesta generació, nascuda entre els 50 i 70, comparteix certes actituds (de merda) transversals que no entenen de gèneres ni de classe. Els fills de l'època daurada del capitalisme, que pagaven hipoteca amb 20 anys, sempre estaran llestos per parlar-te amb condescendència i dir-te a tu, jove amb dos màsters que cobra 1000€ i no pot independitzar-se, que rondines per tot. En aquest episodi ens endinsarem en el món dels boomers: l'Iñaki us retransmetrà el Carrusel Cuñativo, el Marc us portarà el consultori per aquells joves que comencen a fer coses boomers, l'Oriol us farà un quiz per triar les frases més boomers possibles i el Pol Solernou (@elpolyklin), el nostre col·laborador preferit, se submergirà als comentaris de Twitter del 3/24. Les parts: 0:00 - Intro 1:33 - Els boomers 9:04 - El Tomb 22:24 - La tertúlia 38:13 - La secció de l'Iñaki 47:42 - La…

Cada estiu, centenars de milers de persones que porten mitjons amb sandàlies, que prenen el sol fins arribar a tenir tres melanòmes en potència, que tenen nul respecte per la gastronomia als seus països i que es refereixen a Barcelona com a "Barca" envaeixen la Ciutat Comtal. Resultat: barris sense identitat, expulsió dels veïns, augment de vòmits i pixum als carrers i multiplicació de negocis inútils. En aquest episodi parlarem -i sobretot, criticarem- els guiris. L’Iñaki ens portarà uns Jocs Olímpics molt especials, que atrauran els guiris encara més que les Olimpíades del 92, el Marc farà un quiz per esbrinar quines són les vacances de platja perfectes per un guiri a Catalunya i l'Oriol dissenyarà, basant-se en els plans del nazi Karl Jacobi, un barri immillorable per als guiris que venen a Barcelona. Les parts: 0:00 - Intro 2:09 - Els guiris 8:45 - El Tomb 24:42 - La tertúlia 41:28 - La secció de l'Iñaki 54:28 - La secció del Marc 1:14:20 - La secció de l'Oriol 1:27:33 - Comiat

Condicions laborals precàries, preus prohibitius, catxets desmesurats i desiguals entre artistes, fons d’inversió, subvencions milionàries i guiris, molts guiris. Si l’alvocat o els poke bowls són el cavall de Troia de la gentrificació en forma d’aliment, la Copa Amèrica en forma d’esport, o els argentins en forma de nacionalitat, els macrofestivals són la manera en què el capitalisme ferotge es mimetitza en el món de la música per fer-lo cada vegada més elitista. Sigui com sigui, sembla ser que la majoria de persones d’esquerres, probablement sota l’efecte de drogues bastant dures i entestades a intentar ser els més moderns del barri, és incapaç de veure tota la merda que hi ha al darrere d’aquests esdeveniments. És per això que avui venim a cagar-nos en els macrofestivals, la màxima expressió del capitalisme dins de la indústria musical, un model cultural que enriqueix a uns pocs, empobreix la majoria del sector i aporta més aviat pocs beneficis. Quins són els abusos laborals que es cometen en aquests…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ Per fi som a Tarragona, la Txernòbil de Catalunya, la demarcació més oblidada i menyspreada del país. I no està només menystinguda pel Govern, sinó també per nosaltres, que hem esperat fins a l’episodi 47 per gravar-hi un programa. Lleida, Perpinyà, València, fins i tot Tàrrega han passat pel davant de Tarragona. Molt lamentable. I és que Tarragona, des de fa anys és el lloc on s’aboca tota la merda del país. Petroquímiques, nuclears, el Hard Rock, Port Aventura, Miami Platja... Tarragona és el paradís del ciment, del turisme cutre i dels macroprojectes i, de tant en tant, entre infraestructures vàries, hi ha algun monument romà. De fet, literalment l’Arc de Berà és una rotonda enmig de la Nacional envoltada de càmpings lamentables o el Pont del Diable és una àrea de servei de l’AP-7. En tot cas, Tarragona, aquest contínuum d’apartaments ocupats per aragonesos i sociates que van al kàrting els diumenges, ja n’està farta. Tarragona…

Avui som a la UAB, una universitat amb un campus i instal·lacions que són la millor metàfora dels seus alumnes: els edificis cauen a trossos, tenen humitats i són una mica depriments i hi ha espais ajardinats amb molta, moltíssima herba, i hi som per parlar de la salut del català, de la nostra llengua, en el marc del primer Correllengua universitari que té lloc a Catalunya. En l’episodi d’avui concretament ens centrarem a parlar del català a les aules, aquell lloc on, segons explica la llegenda, fa uns anys el català era l’únic idioma vehicular i ningú ho qüestionava. Després van aparèixer Albert Rivera i Ciutadans, que es van carregar tot el consens lingüístic que hi havia, i actualment tot ha degenerat tant que tenim sentències que obliguen a fer un 25% de classes en castellà i un president presumptament catalanista que diu Bajo Llobregado. Per què molts joves surten amb el C1 de català però no el saben parlar? La immersió lingüística encara s’aplica a l’educació catalana? Per què la Pompeu Fabra es diu…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ L’Arrabassada continua el seu tour pels Països Catalans i per fi aterra al País Valencià. Estem contentíssims de ser per fi a València, que és una mica el que t’arriba quan demanes Barcelona per Aliexpress, la Barcelona d’Hacendado. Aquí també parlen català, però una mica menys (i alguns diuen que ni és català), el PP els governa i és una mica més de dretes i espanyol que el PSC, consumeixen drogues en quantitats encara més industrials que a Barcelona i són molt antimadridistes en tot, però el seu equip està en descens i no té cap Champions. És el que hi ha. Però també compartim moltes coses bones com a ciutats germanes que som: som ciutats de platja que gaudeixen del clima mediterrani, tenim un passat històric compartit esplendorós, una arquitectura i una gastronomia boníssima, bons serveis i economia i, clar, malauradament, tot això fa que siguem ciutats massa atractives i desitjades internacionalment. I ja sabeu què comporta…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ Per primer cop des que vam començar aquest pòdcast, avui venim carregadets de teoria. I és que parlarem del comunisme, la ideologia i forma d’organització econòmica i social més vilipendiada en el nostre món capitalista i amb la qual simpatitzem. Quins són els mantres falsos que més s’han repetit per menysprear el comunisme? Quines lliçons podem aprendre de les revolucions que hi ha hagut durant la història? La violència i les atrocitats estan justificades per implantar un ordre social equitatiu? Què li falta a l’esquerra actual per recuperar la força que durant tant de temps va arribar a tenir? Com hauria de ser una hipotètica revolució a Catalunya perquè triomfés? De tot això i molt més parlarem avui, i intentarem esbrinar exactament de què va i què pretén el comunisme i si encara té vigència actualment als Països Catalans. I com que nosaltres tres tampoc som uns grans experts en marxisme –de fet ja ens disculpem amb antelació…

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/ Ja som a finals d’any i avui, estimats oients, us obsequiem amb un programa especial, que és justament l’eufemisme que fem servir quan ens fa molta mandra pensar en un tema original i escriure les 30 pàgines de guió que acostumen a ocupar-nos cada episodi. Ho confessem, estem molt cansats, tenim una setmana de vacances per Nadal i ens ve de gust poder dormir, descansar i escriure menys, i el sintagma “episodi especial” és un paraigua que ens permet justificar-nos per fer molta menys feina (encara que haguem tornat a escriure 35 pàgines de guió per a aquest episodi perquè no tenim remei). Avui resumirem els millors moments que ens ha donat aquest 2024, si és que n’hi ha hagut (perquè ha estat més aviat un any per oblidar), farem una mica de consultori i perpetrarem seccions presumptament divertides. Avui, l’Iñaki recuperarà el Carrusel Cuñativo a propòsit dels dinars de Nadal, el Marc presentarà la gala de l’Arrabassat de l’any, on…

Avui som a la Festa Major de Sant Andreu de Palomar, la Nou Barris catalana del sud, un barri on la gentrificació ja comença a ensenyar la poteta i on probablement el Cor de la Ciutat ja no es podria gravar perquè el Peris hauria hagut de marxar a viure a Badia del Vallès. I no, avui no parlarem de Badia del Vallès, però parlarem d’una cosa igual de tèrbola: el periodisme d’aquest país. Clickbait, pressions polítiques, mitjans comprats, digitals d’extrema dreta, fake news, manca de pluralitat, precarietat laboral o repressió són alguns dels problemes a què s’enfronta el periodisme al nostre país i a l’Estat espanyol. Per què Vito Quiles és la font d’informació principal de tanta gent? Com s’ho fan els mitjans per distorsionar la realitat? Per què costa tant trobar mitjans que no depenguin de partits polítics ni de grans empreses? De tot això i molt més parlarem avui amb una de les plomes més esmolades del país, editor d’un mitjà, La Directa, que sí que hauria de rebre la Creu de Sant Jordi en comptes de…

Encara que hi hagi una frontera que divideixi Catalunya en dos, “Catalunya és una i no cincuenta y una”. Avui som a Perpinyà, capital del Roselló i de la Catalunya Nord, aquell tros de país que castellans i francesos van decidir separar unilateralment de la resta del Principat fa 365 anys. I no, amorch, el que digui Le Pen, Macron o el teu tiet del PSC no me la pot pelar més. Això no és França, això són els Països Catalans. La Catalunya Nord també és molt més que un territori on suposadament ja no es parla català. L'episodi d'avui tractarà de desmuntar estereotips i de conèixer una mica millor els nostres compatriotes del nord. Quina és la situació econòmica i quin és l’impacte del turisme a la Catalunya Nord? Per què els de Le Pen tenen tant d’èxit en aquestes contrades? Quines semblances tenim catalans del sud i del nord? La catalanitat va molt més enllà de la llengua? De tot això i molt més parlarem amb el nostre convidat, en Gauiter Sabrià, antropòleg i sociòleg especialista en nacionalisme i polítiques…

Gairebé no queden barris i pobles que no estiguin afectats per la problemàtica de no poder accedir en condicions a un dret tan bàsic com és un sostre. Fons voltor, lloguers desbocats, expats, clàusules abusives, desnonaments visibles i invisibles, gentrificació, incapacitat d’emancipar-se, polítics ineptes i un llarg etcètera són el que defineix el nostre mercat de l’habitatge. Mentre els rendistes s’omplen les butxaques sense que els passi pel cap treballar i fins i tot s’ofenguin quan algú com la Carme Arcarazo els plantegi que busquin feina per Infojobs, els joves i no tan joves no tenim garantit el dret de poder permetre’ns un lloc on caure morts. La situació és dramàtica i avui des d’aquí intentarem aportar dades, solucions, també insults, i sobretot, posarem nom a tots aquells que ens trunquen el futur i que no ens permeten fer realitat els nostres projectes de vida. Què són els fons voltor? Quina és la solució per abaixar els preus del lloguer? Quin és l’impacte dels expats en el mercat immobiliari?…

Avui tornem a ser a Ponent, estimats oients. En concret, som a Lo Memefest, a Tàrrega o, com diuen per aquí, Targæ. Aprofitant que som al Salvatge Oest de Catalunya, en comptes de parlar de Barcelona com a pixapins col·laboracionistes, avui farem de pixapins deconstruïts i parlarem del centralisme, un dels principals greuges que afecta Ponent i gran part del país. I és que aquí no només hi ha el jou de Madrid, sinó que també hi ha el de Barcelona. Com és viure i trobar feina fora de la Ciutat Comtal? Hi ha prou inversió, cultura i serveis al que en diem “comarques”? És més complicat fer-se un nom quan vius allunyat de la capital? De tot això i molt més parlarem amb la nostra convidada, la Clara Viñals, que malgrat el clar desavantatge que tenia pel simple fet d’haver nascut a Lleida, va aconseguir que el disc del seu grup Renaldo i Clara ‘La boca aigua’ fos seleccionat com al millor àlbum de l’any segons la revista Enderrock. Això demostra que amb esforç i constància, fins i tot algú de Lleida pot triomfar.…

Avui som a Gràcia, un dels barris populars barcelonins per antonomàsia, ara reconvertit en pati de l’escola de pizzaiolos, pseudo-celebrities que van aparèixer en alguna sèrie per adolescents de TV3 i passejadors professionals de matesitos. Però entre botigues que clarament es dediquen al blanqueig de capitals i bars que no et deixen seure a les 7 a la terrassa perquè diuen que ja és hora de sopar hi ha un petit oasi, que és la Kontra de Gràcia. I és aquí que parlarem del macoresdeveniment per excel·lència que ens està costant a tots, també de les butxaques de cadascun de vosaltres, com a mínim 70 milions d’euros! Uns calés que s’estan invertint per acostar Barcelona al mar, que es veu que fins als Jocs Olímpics el teníem molt abandonat, tal com demostra per exemple l’expansió de la Corona d’Aragó pel Mediterrani, i per posar la ciutat al mapa. El cas és que tots aquests diners posaran encara més el dit a la nostra nafra particular, que és aquest model de ciutat dedicat al turisme, dedicat a atraure elits…

Avui ens desplacem fins a Sant Quirze del Vallès, la ciutat dels Mussols. I no ho diem pels que estan aquí a les 12 del migdia amb unes ulleres fruit d'haver-se fotut anit MDMA com si fossin lacasitos, sinó perquè així es diuen els habitants del poble que en Salvador Isla anomenaria San Quirico del Valleso. Som al tercer millor Sant Quirze de Catalunya, una ciutat dormitori molt maca plena de xalets amb piscina però, malauradament, envoltada de polígons, autopistes i el pitjor: ciutats governades pel PSC. Imagineu-vos si som en un lloc pijo que Sant Quirze és un dels pocs municipis on el PDeCAT continua presentant-se a les eleccions i encara treu representació! Avui parlarem d'aquesta tardor que es preveu calenta en molts aspectes i, per tant, farem un repàs a l'actualitat i a les notícies que omplen les portades. Per descomptat, parlarem d'Israel, parlarem d'Esquerra i del PSC i també de la Copa Amèrica, entre altres temes. I després farem seccions. Avui, l'Iñaki ens descobrirà els nous mètodes que Israel…

Avui parlarem d’un tema malauradament encara ben actual i que, com gran part dels problemes que ens afecten als catalans, està causat per la puta Espanya. La sallentina Anna Gabriel, l’Adrià Carrasco d’Esplugues, el periodista Jesús Rodríguez, el president Carles Puigdemont… Tots tenen en comú una cosa, i és que han hagut de deixar enrere familiars, amics, casa seva i, en definitiva, la seva vida, per fugir de la repressió política de l’Estat espanyol i el seu aparell judicial. Avui ens acompanya en Josep Miquel Arenas (àlies Valtònyc), una de les persones que ha viscut en la seva pròpia pell la barbaritat de l’exili en ple segle XXI en un Estat suposadament democràtic i membre de la Unió Europea. Un home condemnat per exercir un dret fonamental com és la llibertat d’expressió. Quan t’adones que tot plegat ha estat per, entre d’altres, cantar una cançó força dolentota editada amb l’Audacity i el Windows Movie Maker i encarregada per Pablo Iglesias, tot acaba semblant encara més lamentable i inversemblant.…

Avui parlem d’educació, un dels pilars fonamentals de la nostra societat que s’esfondra irremeiablement davant nostre i que està creant cada cop canalla més ignorant i feixista. Avui som per primer cop fent un programa en directe a Osona, terra de purins i tòtems del catalanisme progressista com ara Torras i Bages, Ramon Espadaler, Josep Bou o Josep Anglada. Tot i que, ben mirat, he de dir nois que hi ha coses d’aquest vigatanisme conservador que, aplicades al sistema educatiu actual de Catalunya, no ens desagradarien gaire, com el poder parlar català amb normalitat. Per què els resultats de les proves PISA van ser tan lamentables al Principat? Hi tenen a veure les noves metodologies educatives de moda o és tot culpa del “TisToks” com diu el teu cunyat? Quin és el paper del Govern en tot plegat? Cal més autoritat i memorització a les aules? De tot això i molt més xerrarem avui sense intentar semblar uns nostàlgics falangistes amants de la disciplina. I qui millor per parlar-ne que la Neus Rossell, algú que…

Avui parlem de valors tradicionals i, per tant, tornem a parlar de l’onada reaccionària que ens envaeix gairebé per terra, mar i aire per part de partits polítics, influencers masclistes, cryptobros i mitjans de comunicació. Després d’anys de conquestes socials i discursives pel que fa a drets de les dones i també LGTB, l’ultraconservadorisme està més organitzat que mai i vol retrocedir en tots aquests àmbits. De fet, està tan ben organitzat que aquesta reacció ha esquitxat també espais teòricament d’esquerres, que reivindiquen la família, el matrimoni o la maternitat més carca, la que sempre té caldo a la nevera com deia la Rigoberta, com a valors positius i gairebé revolucionaris. Per què cada cop més gent torna als valors tradicionals i sembla més falangista? Les dones es veuen empeses a tenir parella i a ser mares encara que no ho vulguin? Hem avançat tant com ens creiem? És igual de fàcil ser dona als pobles que a la ciutat? A tot això i molt més respondrem avui, i ens acompanya la periodista i…

Avui parlem de les nostres misèries, del nostre petit i ridícul país, de tot allò que podria ser i no és. Catalunya sembla que no tingui solució, anem a derrota gairebé diària, o el que és el mateix un “you’ve been PSOEd” diari, i sembla que no remuntem. Sous de merda, habitatge pels núvols, un servei de trens tercermundista, massificació, desaparició en directe del català, un nivell educatiu cada cop més lamentable, dèficit fiscal… I a tot plegat, no hi ha cap solució ni a curt ni a llarg termini, també en gran mesura per culpa dels dirigents d’aquí. Podem solucionar Catalunya? No ho sabem, però avui ho intentarem. I ho farem acompanyats del primer convidat que repeteix a l’Arrabassada, un compatriota noubarrienc CUPvergent que, per si no ho sabíeu, es va tornar a fer soci de l’ANC fa poc. És a dir, ja li queda poc per anar al geriàtric. Un aplaudiment per l’únic periodista que respectem, Antonio Baños. Avui l’Iñaki ens porta alguns tràilers dels èxits que s’estan a punt d’estrenar, el Marc convertirà…

Hem estat a Andorra, a Sabadell, a Roses, a Girona… I aquest és el primer programa que fem des de la Catalunya Nova, la Catalunya Bona. Som a la flamant ciutat que va guanyar al reconegudíssim programa ‘Batalla monumental’, un premi que van obtenir perquè la boira no els deixava veure el que realment hi havia al davant. Som a Lleida, als Camps Elisis amb menys glamour, a l’Aplec del Cargol, la Fèria d’Abril però ben feta i sense tants espanyols (tot i que veient els resultats de les municipals, no ho podríem assegurar). Avui parlem de Ponent, una de les zones més estereotipades i més oblidades de Catalunya. Per què molts pixapins pensen que a Lleida la gent es desplaça en tractor quan realment és la sisena ciutat del país? Hi ha massa centralisme a Catalunya? També passa això amb els dialectes? De tot això i molt més en parlarem amb el convidat més potaxie que ha passat per l’Arrabassada, malgrat haver nascut a Andorra, en Marc Miranda, aka Tro de Ponent. L’Iñaki us porta el nou capítol de Tor a Lleida, el…

El passat 12 de maig la festa de la democràcia un cop més va demostrar que, com bé sabeu, la democràcia no funciona. Per què? Doncs perquè no va sortir el que nosaltres volíem, així de fàcil. Setmana dura per tota aquella gent que ens considerem d’esquerres i catalanistes. Estem acostumats a perdre, però aquesta hòstia de realitat fa molt de mal. Tenim menys escons d’esquerres, menys escons independentistes, i només un guanyador: Espanya. Si bé sabem que la política va molt més enllà del Parlament, avui parlarem de les darreres eleccions a Catalunya i analitzarem els resultats més depriments dels últims 10 anys. Per què ERC i la CUP s’han fotut aquesta batacada tan impressionant? Carles Puigdemont tornarà per la Diagonal a lloms d’un cavall groc escortat per motolauris? Salvador Illa es canviarà el nom per Salvador Isla? De tot això i molt més en parlarem a Badalona, des d’un dels petits espais de resistència que queden dins del Reich on Xavier Garcia Albiol governa amb mà de ferro, acompanyats de la…

Estimats oients del sud, avui tenim bones notícies per vosaltres. Després de 29 programes d’Arrabassada mirant-nos el melic, ja tocava. Per fi dediquem aquesta hora i mitja a parlar sobre el País Valencià, més concretament, sobre la pitjor gentola que conviu amb els nostres germans del sud: els blaveros. Aquella gent que diu defensar el valencià enfront dels atacs del pancatalanisme, però misteriosament sempre parla en castellà. Per què diuen que el català i el valencià no són la mateixa llengua? Quan van sorgir els blaveros? Fem alguna cosa malament a Catalunya perquè tants valencians ens odiïn? A tot això i molt més respondrem avui amb l’ajuda de la nostra flamant convidada, vinguda directament des de Godella, el Sant Cugat del Vallès de l’Horta de València. Avui, l’Iñaki ens explicarà els plans del ministre torero de cultura de la Generalitat Valenciana, el Marc ens portarà de nou a la ruta del Bakalao i l'Oriol us farà una dissecció del perfil d’un blavero regionalista perquè els pugueu evitar pel carrer.